Com a conclusió i reflexió final Joan Campàs comenta que el nou suport de l’escrit no significa la fi del llibre o la mort del lector, però imposa una redistribució dels papers en l’economia de l’escriptura, la concurrència (o la complementarietat) entre diversos suports dels discursos i una nova relació, tant física com intel·lectual i estètica, amb el món dels textos.
Podrà construir el text electrònic allò que no han pogut ni l’alfabet ni la impremta, a partir de l’intercanvi de l’escrit, un espai públic on tothom pugui participar?
L’autor deixa la pregunta oberta. Una pregunta complexa i amb moltes connotacions. Avui dia, el problema és com aconseguir una configuració de l’espai públic, entenent com a tal l’esfera Habermasiana on els éssers ‘privats’ debaten i argumenten per a que a traves de la intercomunciació subjectiva es pugui arribar a un consens, que legitimi la llei que forma la societat democràtica. I això, que posat d’aquesta manera pot sonar com molt eteri, te realitats molt palpables que ens afecten a tots. Per exemple, l’Estatut i el TC
La Constitució Espanyola te una gran inspiració en les idees de Habermas i, aquesta constitució en principi pretén establir un model de Democràcia Consensual (bastant proper al model investigat per Arend Lijphart[1]), en el que la clau del consens sigui un espai públic prou fort, independent i participatiu, per a que les idees i lleis generades en el consens de la publicitat, tinguin prou legitimitat per ser acceptades per la societat, sense recorre a una forta coerció pel seu compliment.
En moments com l’actual en que es dubta de la legitimitat d’un tribunal com el constitucional, directament s’està exposant que el sistema no funciona. O bé la legitimitat atorgada pel debat en l’espai públic no ha estat representativa i per tant l’espai públic no exerceix la seva funció; és a dir que l’estatut només l’han legitimitzat una minoria, o be els poders dels partits estan dinamitant la base de la constitució al permetre que nou magistrats puguin deslegitimar l’espai públic i, per tant, la publicitat com l’entén Habermas és una despesa d’energia supèrflua, ergo la constitució no funciona.
Tornant per tant a la última pregunta del resum. Pot l’hipertext ser part fonamental d’una nova eina que permeti que l’espai públic recobri la força, participació i dinamisme necessari que les actuals societats democràtiques semblen necessitar?. Jo penso que si. Però…