El llibre ens planteja un tema molt clar i és que a pesar del soroll i de totes les potencialitats, l’hipertext encara no ha canviat masses coses i, per ara, la seva utilitat no ha esdevingut d’us general, sinó que només se li treu cert partir en el camp acadèmic i artístic; i inclús en aquests, de forma minoritaria. El principal problema de l’hipertext és que és difícil entendre com es pot millorar la seva implementació tecnològica i en quín entorn treballarà o serà utilitzat des d’els paradigmes actuals. Uns paradigmes que, en línies generals, arrastrem des de principis del sXVII europeu.
Obviament la deducció directa és, si des d’el paradigma actual no es possible veure com implementar-lo i a on, perquè li dediquem tanta atenció i el considerem important?. Potser no servirà per res.
Certament és una opció que no podem descartar. De tota manera hi ha algunes bones raons que m’indueixen a pensar el contrari.
L’home és un ésser social que necessita comunicar-se (del llatí Communis que vol dir posar algu en comú; expressar-se) i al llarg de la historia de la humanitat, cada cop que hi ha hagut una ‘crisis’ en la comunicació, ha aparegut una tecnologia nova que ha permès superar la crisis i situar l’evolució socio-cultural en una nova via, encaminada cap una nova crisis. Hi ha qui pensa que per misterioses raons, sempre ha aparegut la tecnologia necessària en el moment en que l’humanitat la necessitava: el segells babilònics, el papir, la impremta, el telègraf, etc. D’altres creuen que és més aviat la necessitat la que crea l’òrgan. No entraré aquí en aquest tema, però el que és indubtable, és que si estem on estem, és perquè les crisis en la comunicació han estat superades; sinó simplement no hauríem pogut evolucionar al nostre punt actual.
Retornant al fil del Hipertext. Ara estem en una nova crisis de la comunicació; que vol dir crisis de la societat. El volum d’informació, la complexitat del sistema i l’enorme massa de gent que pot conformar l’espai públic, genera unes dinàmiques i unes necessitats impossibles d’abarcar amb les tecnologies actuals en un sistema democràtic[1]. Per sort, ja estan sortint uns nous paradigmes científics que permeten gestionar millor aquesta nova crisis i la tecnologia que sembla que és pot adaptar millor a aquests nous paradigmes és l’hipertext.
Els vincles i les relacions entre el concepte d’hipertext i els paradigmes de la complexitat, la lògica difussa, les estructures dissipatives i les teories del caos son tan directes que sembla mentida que no es puguin integrar tots d’una manera exacte. L’hipertext sembla tenir la potencialitat d’esdevenir el pont entre la complexitat i la irracionalitat actual de la ciència, i el subjecte de coneixement modern, per a que pugui així transcendir el seu estat actual.
Resumint i anant com sempre al meu discurs. En una societat de Discurs Mític és requereixen eines espirituals, en una Societat de Discurs Lògic és necessiten eines lògico-racionals. En una nova societat de Discurs del Coneixement necesitarem eines per gestionar el coneixement. Un coneixement massiu, immens, caòtic, complex i no lineal. Ara per ara, des de la misèria del nostre paradigma, l’únic que sembla oferir-nos una certa llum és l’hipertext.
Però s’ha de millorar molt, doncs si bé el concepte es correcte, l’implementació del mateix amb les eines de la societat Discurs Lògic es inadequat.
Sintetitzant: l’hipertext està bé; el que no està bé és que depengui de que l‘autor el faci. L’autor ni te temps, ni pot abastar tot el que l’hipertextualitat requereix i quant ho intenta, el que genera, és una closca mig buida i bastant morta que no interessa a ningú.
El procés dialectal, dinàmic, creatiu i continu no pot ser entre l’autor i el lector sinó entre l’autor i el sistema de coneixement i entre el sistema de coneixement i el lector. Si fins ara es considerava que per superar la doble articulació del coneixement intelectual havíem de considerar que res podia ser conegut si no existia un ésser amb la capacitat de conèixer i res podia ser conegut si no existia una realitat amb objectes possibles de comunicar-se com ens cognoscibles, ara hauríem d’afegir un element de coneixement cognoscible que transcendeix les individualitats d’objecte i subjecte i integra els dos en el sistema de coneixement global.
Aquesta es una de les claus de la nova societat del coneixement i la que trenca el paradigma de la modernitat. Entre objecte i subjecte hi ha un element que és el coneixement i hem de materialitzar una nova lent que faci accessibles aquestes noves capes d’informació. Per tant, una poma és la poma objecte cognoscible, més la poma d’el subjecte racional, més el coneixement cognoscible que sobre la poma en tenim tots incloent-hi la relació que en aquell moment s’està establint entre objecte i subjecte.
[1] l’opció ‘Reina de Cors’ de tallar el cap a tothom que discrepa, no acostuma a agradar als decapitats, ni es considera democràtica a pesar del que diguin a Madrid.