La base del acte de la comunicació d’una manera molt simplificada la podríem resumir en el següent esquema:
Hi ha però estímuls que per apresos o instintius, provoquen una resposta automàtica sense que es produeixin la interpretació del estimul. Son respostes canalitzades similars a les que teníem quant érem infants. Es quant reaccionem sense pensar racionalment la resposta.
El cas més habitual d’aquest tipus de resposta comunictiva es el dels pre-judicis, es a dir, opinions que son emeses sense que es produeixi un procés d’interpretació de l’estímul.
Aquestes respostes actuen com un curtcircuit dins de l’organisme. L’estímul no recorra la totalitat del sistema nerviós que el conduiria a ser racionalitzat, sinó que s’en salta parts per donar una resposta més ràpida. Son casos típics de pre-judicis l’opinió que a principis del sXX molta població europea tenia envers els jueus o, la població americana ver els negres o, tothom envers la dona que no es sotmetia a l’esquema típic.
Per determinades raons, en aquells moments, la reacció davant dels negres o els jueus o aquestes dones, no era racional sinó que era un curcircuit; un pre-judici. I no admetia o dificultava la racionalització en la comprensió, fins que no es trenques el pre-judici i es pogués començar un aprenentatge. En aquest cas, una racionalització que pogués mostrar que els jueus no eren dolents, els negres tontos i les dones putes.
Aprendre o Manipular
Quant volem produir aprenentatge en un receptor, tenim que trencar alguns motlles d’habits existents i instal·lar-ne uns de nous. Si volem eliminar un pre-judici, hem d’eliminar el curtcircuit que el receptor te marcat i oferir nous elements per forçar la interpretació de l’estímul. En certa manera l’educació es un atac al nostre sistema de resposta automàtica, per forzar-lo a analitzar un nou estímul. I per aixó porta molta feina trencar un pre-judici, doncs per defecte, el pre-judici, es una reacció que ja ens està be. El cervell no pot estar analitzant-ho tot constantment i els pre-judicis no son coses dolentes, son simplement respostes automátiques que requereixen pocs recursos del cervell i faciliten que el cervell destini més recursos a gestionar, apendre i racionalitzar les coses que reclamen la seva atenció en aquell moment perque encara no coneix o perque han canviat. D’aquesta manera, si no reeixim en trencar l’hàbit, no es produeix un avenç en el coneixement doncs el pre-judici impedeix qualsevol avenç en el coneixement perque el cervell ho considera algu ja apres i no li veu la necessitat de tornar-ho a apendre.
Per contra, quant volem utilitzar un pre-judici ja existent, el que pretenem es reforçar l’hàbit adquirit. Per exemples, si els alemanys creien que els jueus eren dolents, les campanyes de márqueting del govern que volien reforçar aquest pre-judici, el que tenien que fer era reforçar els atributs que els alemanys associaven amb les coses dolentes e identificar aquests atributs amb coses típiques dels jueus. Per exemple, si l’ideal de bellesa a l’alemanya del XX era ser alt, atlètic, ros i amb trets clàsics. El contrari era justament lo dolent. Per tant, els jueus tenien que ser baixets, prims jeperuts, amb nasos grans i faccions allunyades dels classics de bellesa. Un cop feta aquesta representació, ja no calia dir que el jueu era dolent, el jueu s’el podia fer actuar com a qualsevol esser humà, fins i tot fent bones accions, però la seva representació física reforçava el prejudici de que eren dolents.
Tornant al blog de l’Alejo Vidal, després de l’anàlisis lexicomètric es força evident que Don Alejo el que pretén, no es parlar de Catalunya o d’Espanya, sinó reforçar els pre-judicis que molts espanyols tenen sobre els catalans. El bloc no informa sinó que genera sentiments per reforçar ‘pre-judicis’.
Es la típica cantarella de sempre de que ‘todo es culpa de esos pesados de los catalanes que sólo quieren fastidiar con sus manias nazionalistas y su egoismo’ però Don Alejo Vidal ho presenta molt millor perquè la cantarella no sigui tan evident i ‘cansina’ per a tothom. Vol reforçar els prejudicis però, sense que aquest fet sigui molt evident pels seus lectors i per tant, en sentir-se manipulats puguin reaccionar a la contra.
Cóm es fa això? Hi ha cinc factors que influeixen en el desenvolupament de la força del costum i que Don Alejo gestiona prou be.
1-Frecuencia de repetició recompensada.
La situació del lector de l’Alejo ha de ser dolenta o el lector ha de pensar que podria ser millor. Si al lector tot li anés rodo, s’estigues forrant, tots els seus amics prosperessin i els seus fills l’adoressin i tinguessin un gran futur no es dedicaría a llegir lo malalament que està tot. Per tant, el lector ha de sentir que la seva situació es dolenta i que ell no la pot canviar. Per tant se li ha d’inicidir repetitivament que la seva situació es dolenta, que es mereix una situació millor i que la aconseguirà quant s’acabi el problema dels catalans. Bàsicament, cada cop que el lector es lamenta ha de tenir el premi de saber que es per culpa dels catalans. Alejo otorga aquest premi al lector ratificant-li el que el lector vol que li sigui ratificat.
2-Aillament de la relació.
La situaciò problemàtica sempre s’ha de concentrar en els catalans i Espanya. La culpa de tot ha de ser dels catalans i si Espanya està malalament ha de ser per culpa seva. L’estímul que produeix el pre-judici no es pot barrejar amb d’altres estímuls perquè es debilita el seu efecte.
3-Quant més gran es la recompensa, més es reforça l’habit.
La recompensa en aquest cas es que Espanya anirà molt millor i per tant la vida dels espanyols també. Per a un nacionalista espanyol no hi ha millor recompensa
4-Temps de resposta.
El premi ha de ser entregat lo abans possible per a reforçar l’habit. El lector ha de veure cada dia que els catalans son culpables d’algu per a que es reforci el seu pre-judici. El nivell perfecte de resposta es el ‘lo ves, ya te lo decia yo’ just després de qualsevol informació. El lector se sent recompensat immediatament desprès de llegir qualsevol informació que corrobori els seus arguments de que Espanya va malament i, els catalans s’aprofiten d’ella per enfonsar-la
5- Esforç requerit per emetre la resposta. Llei del mínim esforç.
Es vital que el lector d’Alejo Vidal no senti que se li demana una tasca massa gran per emetre la seva resposta. Si l’Alejo demanes als seus lectors que cada dia sortissin a manifestar-se per totes les ciutats, molts deixarien de fer-li cas. Per tant se li ha de demanar el mínim i, aquest mínim, és que l’única acció que facin sigui votar al PP cada cop que hi ha eleccions. Així el lector es desfoga, creu que hi ha algú que actua com ell considera que s’ha d’actuar i a més se sent realitzat perquè, ell ha fet el que li han demanat. Ara es tasca dels polítics actuar. Com que es poquet el que l’Alejandro li demana -de fet no li demana ni que pensi- es fàcil de fer. La resposta que l’Alejo espera del receptor del seu estímul es apresa pel receptor perquè li es compensatoria. El receptor respon votant-lo i així se sent satisfet.
A més a més d’aquestes cinc característiques bàsiques en qualsevol comunicació que pretengui reforçar un hàbit, hi ha una característica molt important en la comunicació humana.
Les respostes que son fàcils de donar tenen una probabilitat més gran de ser conservades i transmeses, que les respostes difícils de ser emeses a igualtat dels demès factors. Així sempre es molt més fàcil buscar un element arquetípic dolent que concentri totes les causes, que no haver d’anar buscant una explicació raonada de tots els fets on es puguin valorar tots els matisos.
Per exemple: era més fàcil dir que els problemes de l’alemanya nazi eren deguts al jueus perquè eren uns insolidaris, que robaven, tenien sotmés a l’estat i que a més no es volien integrar en la cultura germànica, que no pas buscar les solucions reals a la problemàtica socio-econòmica de l’alemanya del 1930 o fins i tot perdre masa temps explicant les raons de perquè els jueus eren dolents. Els jueus son els culpables era l’únic missatge a transmetre.
Un últim punt important a considerar quant estudiem les persones en societat es que per a pràcticament tothom, l’important es l’equilibri i per tant, tothom defuig les situacions d’incertesa i perill. Per tant, l’Alejo Vidal ha de presentar-li al seu lector la idea de que està en vivint en un escenari d’incertesa i perill: España se hunde, España se rompe, Vamos a morir todos, Nos precipitaremos al abismo, etc.
No cal que com a resposta Alejo V. Quadras ofereixi el paradís, doncs la gent no s’el creuria. Simplement ha d’indicar que amb ell tot tornaria a ser com abans d’aquest catàstrofe. Com que tothom maquilla el passat al seu gust, aquest retorn al passat complau a tothom que ho veu com un període de tranquilitat i equilibri. Aixì els lectors de l’Alejo se senten que viuen en una situacio terrible (independentment de que sigui cert o no) causada pels catalans (uns essers aburrits, usureros, egoistes i llorones), però que hi ha un futur millor gracies a gent com a Alejo que sap com tractar aquets catalans.
Potser l’anàlisis lexicomètric i de teoria de la comunicació no aporta res de nou a la percepció que molts ja tenen d’Alejo Vidal Quadras, però està molt be que brindi unes eines per demostrar que no és una simple percepció, sinó que les dades empíriques així ens ho demostren.
Difereixen això si en un aspecte fonamental, i és que actualment ser nacionalista Espanyol representa tenir al darrera tot un estat, molta més població i un idioma molt més potent i per tant, sempre tens les de guanyar i pots ser tan despectiu i manipulador com vulguis, que la majoria et riurà les gracies. De fet, ho tens tot guanyat, només jugues a evitar que t’agafin alguna cosa. Tens el poder de la veritat i l’utilitces.
I clar, nacionalistes com els Catalans o els Bascos encara son simples aficionats que lluiten per col·locar alguna de les seves veritats aprofitant les escletxes del poder. De fet, son tan aficionats que no se n’han adonat que ja ara, haurien de ser més pràctics i, apendre dels profesionals com Don Alejo Vidal i molts altres carrecs del Partit Popular. Han d’apendre la manera que tenen d’utilitzar els pre-judicis i elements arquetipics en benefici propi. Els nacionalistes no tenen discursos tan diferents, per tant les tècniques es poden copiar.
Si Catalunya o el País Basc fos algun cop independent, és molt possible que apareixes gent, ja veritables profesionals, que actues igual que l’Alejo Vidal Quadras però enlloc de treballar el prejudici ‘catalans-dolents i culpables’ ho fessin per exemple amb els castellano-parlants o els inmigrants.
Altres detalls
- – El domini del bloc i el seu us no tenen res a veure. En general en els blocs el titular o el domini ens informen de l’objectiu del bloc.
- – La interactivitat és pràcticament nula. El bloc es diu Alejo Responde però la veritat és que son poquísimes les seves intervencions. L’autor casi mai respon als comentaris que els lectors li fan.
- – L’essència del hipertext no es veu per enlloc perquè l’autor casi mai fa servir enllaços ni utilitza d’altres mitjans com vídeo, presentacións, flash, fotos, música. És a dir, és simplement text.
- – L’anàlisis lexicogràfic ens mostra que no parla dels temes que se suposa que hauria de parlar sinó d’un parell de monotemes. Lo dolent que es el govern de ZP i lo dolent que és tot lo Català.
- – L’anàlisis també ens mostra que en la exposició dels seus monotemes no pretén fer exposicions objectives sinó que utilitza verbs i adjectius que creïn un estat d’opinió en format pre-judici. Es a dir, les paraules no van dirigides a la part analítica del cervell sinó a la emocional justament per curtcircuitar el raonament. El bloc per tant no informa sinó que des-informa i manipula els prejudicis dels lectors en interes propi.
- – La participació dels lectors és limita a una reduïda claca de fans que procuren limitar o intimidar les opinions no favorables.
Conclusió.
Alejo Vidal Quadres utilitza aquest format de bloc perquè potser li es còmode, econòmic i dona imatge. Però la gestió que en fa del mateix no te res a veure amb el que en podria fer una persona mínimament experta en les noves tecnologies de la informació. Es com si un polític utilitzes la tele per mostrar les planes del seu programa electoral, tot posant-les davant de la càmera per a que tothom ho llegís. Es pot fer, però es una mica estúpid. El mateix penso de molts dels blocs de polítics. Cada mitja te el seu estil, particularitats i discurs i si no ho aprofites, quedes retratat com un ignorant que posa el pamflet davant la càmera per a que tothom ho llegeixi. Per fer el que fa en Vidal Quadras, una web amb un llistat d’arxius i notes de premsa ja en te de sobres i si a més vol gent que li faci de claca, un perfil de facebook es perfecte.
Des de blogpolitico.net he donat una ullada als blocs més prolífics i en general funcionen com el de l’Alejo, és a dir: sense interactivitat, amb un discurs lineal i unidireccional i preocupats només per manipular els pre-judicis en benefici propi.
És com si els polítics (amb alguna excepció) utilitzessin les noves eines de la Societat del Coneixement per intentar encabir-hi els paradigmes de la Societat de Discurs Lògic.
Això per una banda és força preocupant doncs d’aquí en podem deduir que en general els polítics, encara no han entès res dels canvis que està patint la nostra Societat, tot i que son els que tenen que legislar i guiar-nos en aquesta aventura.
Però per altre banda, la part bona de tot això és que com que el seu objectiu no és informar sinó desinformar i crear pre-judicis; és bò que encara no dominin del tot les eines. Es detecten més ràpid les seves accions i ens dona més temps per actuar.
Article Relacionat amb De qué parla el Partit Popular