Tothom ha nascut on ha nascut per atzar.
Ningú no ha fet res per merèixer néixer en una família rica o pobra, per neixer a Barcelona, Londres o Berna, en lloc de néixer en un suburbi d’una ciutat de l’Índia o en un poblet d’Àfrica. Els nostres pares poden haver-se esforçat molt o molt poc per donar-nos el millor inici possible, però de nou, nosaltres no hem fet res per merèixer o patir aquests pares. Senzillament no estava a les nostres mans influir en aquella decisió.
Aquest és probablement el primer gran atzar de tota existència.
I, tanmateix, bona part de les diferències que observem entre les persones tenen l’origen precisament en aquest fet accidental. L’accés a l’educació, a la sanitat, a la seguretat, al reconeixement social o a les oportunitats econòmiques depèn enormement del context en què hem aparegut al món.
És estrany que una evidència tan simple sigui tan fàcil d’oblidar. Ningú no pot demostrar que va néixer on volia néixer. Ningú pot afirmar honestament que es va guanyar el dret a tenir els pares que va tenir. I malgrat això, sovint actuem com si l’èxit o el fracàs fossin exclusivament responsabilitat individual.
L’atzar també és present en la definició del nostre cos i en les capacitats intel·lectuals i artístiques. No hem escollit l’alçada, la constitució física, el color dels ulls o moltes de les predisposicions biològiques que condicionaran la nostra vida. Tampoc no hem escollit les capacitats intel·lectuals de partida, la facilitat per aprendre, la memòria o determinades aptituds creatives. I tanmateix, milions de persones es creuen superiors als altres per característiques que els han estat simplement donades.
Les cartes inicials ens han estat repartides abans que poguéssim participar en la partida. Per tant, no podem utilitzar aquestes característiques per justificar la fortuna o la desgràcia dels altres.
Però l’atzar no determina únicament l’individu. També condiciona la Persona.
La Persona no és només el cos o la ment amb què naixem. La Persona és la suma dinàmica de la nostra Cultura Interior, de les nostres relacions i de la Cultura Exterior que ens envolta. És el resultat d’una història que comença abans de nosaltres i que continua desenvolupant-se a través dels altres. La llengua que parlem, els valors que considerem evidents, les pors que desenvolupem, les aspiracions que tenim o la manera com entenem la felicitat són, en gran part, conseqüència d’una història personal i col·lectiva que ens precedeix.
Per això l’atzar no acaba el dia del naixement.
Cada relació significativa que establim, cada mestre que trobem, cada amic que ens acompanya, cada comunitat que ens acull i cada institució que ens protegeix o ens exclou afegeix noves capes d’atzar sobre l’atzar inicial.
La vida humana és sempre una interacció entre les cartes que rebem i els vincles que construïm
Capacitats i possibilitats
A totes les persones els hem de garantir els mateixos drets. Però més important que els drets potencials és la capacitat real d’exercir-los.
Tenir un habitatge digne, seguretat juridica, participar en eleccions, accedir a la sanitat, rebre educació, obtenir crèdits o beques, etc. Tots aquests drets poden existir formalment en un país i no estar a l’abast de moltes persones. I això, com la raça, la capacitat intel·lectual o la classe social, no depèn de tu en cap aspecte: et ve donat.
La nostra Cultura Interior —tot allò que som com a resultat de la biologia, la família, l’educació i el context on hem crescut— no l’hem triada: és el sediment del nostre passat. Però és precisament a partir d’aquest sediment que construïm la nostra comprensió del món i la nostra capacitat d’actuar-hi. Reconèixer que allò que som ens ve en gran mesura donat és el primer pas per deixar de jutjar els altres per allò que tampoc han triat.
Per això, el que realment diferencia les persones no és tant el conjunt de drets que la societat els reconeix formalment, sinó el marc de possibilitats dins del qual poden desenvolupar la seva vida. Hi ha drets que existeixen sobre el paper però que queden fora de l’abast de milions de persones per motius econòmics, culturals, polítics o geogràfics.
Si ets occidental i tens un nas gran, o ets una dona i vols pilotar un avió, en general tens la capacitat de operar-te el nas o treure’t el títol de pilot. Serà dolorós o car, però si vols, pots. Si ets pobre a l’Àfrica, gairebé mai tindràs aquesta capacitat. I si ets una dona a Somàlia, no podràs treure’t el títol de pilot per molt de diners que tinguis. Ningú no et nega formalment el dret a fer-ho, però ni les possibilitats econòmiques, per exemple, en un poble del Congo, ni el pes de la tradició religiosa a Somàlia, ho permetran. Tenir el dret no significa tenir la possibilitat d’exercir-lo.
Les institucions i el marc de possibilitats
Quan parlem de les possibilitats reals d’una persona, no podem ignorar el paper de les institucions.
Les institucions polítiques, econòmiques, educatives, jurídiques o religioses formen part de la Cultura Exterior que envolta l’individu i condicionen profundament les seves oportunitats. No només determinen quins drets tenim formalment, sinó també quins drets podem exercir efectivament.
Una mateixa persona, amb les mateixes capacitats i aspiracions, pot desenvolupar una vida completament diferent segons les institucions sota les quals viu. Les institucions poden ampliar el marc de possibilitats d’una persona o reduir-lo fins al punt de convertir alguns drets en una simple declaració teòrica.
Però la seva influència va encara més enllà. Les institucions no només condicionen les nostres accions; també participen en la construcció de la Persona. Els sistemes educatius, les normes socials, les estructures de poder, els mecanismes de recompensa i càstig, o fins i tot els procediments burocràtics, influeixen en la manera com interpretem el món i en les expectatives que desenvolupem sobre nosaltres mateixos i sobre els altres.
Si reconeixem que les institucions contribueixen a definir la Persona, aleshores esdevé fonamental intentar mantenir-ne el control i limitar-ne el poder allà on sigui possible. Les institucions són necessàries perquè fan possible la convivència, però quan escapen al control de les persones poden acabar desenvolupant interessos propis que entren en conflicte amb el desenvolupament humà.
Una societat lliure no és aquella que viu sense institucions, sinó aquella en què les institucions existeixen principalment per ampliar les possibilitats de les persones i no per reduir-les. L’objectiu hauria de ser sotmetre’s només al grau d’institució necessari per fer possible la vida en comú, preservant al màxim la capacitat de cada persona per construir el seu propi projecte vital.
Els avantatges i la sort
Malgrat tot, sempre hi ha algunes persones, que a pesar del del lloc on han nascut, el seu aspecte físic o les seves característiques psicològiques, seran capaces d’accedir a possibilitats que als seus semblants els són negades.
La Persona no actua des del buit. Actua des d’una Cultura Interior heretada, des d’un entorn concret i dins d’un marc de possibilitats que no ha construït completament ella mateixa.
He citat el cas d’una dona somali que, tot i tenir diners, difícilment podrà ser pilot d’avió per raons de tradició i infraestructura. Però algunes dones somalis —com la diputada al parlament holandès Ayaan Hirsi Ali, la model i escriptora Waris Dirie o la top-model Iman— han arribat a un punt on aquesta possibilitat entra dins del seu marc de possibilitats de futur. Sens dubte hi ha hagut esforç personal. Però sense un físic extraordinari, una intel·ligència aguda, molt coratge i molta sort, no haurien arribat on han arribat. Totes aquestes qualitats, en part, els van ser donades o van succeir sense la seva intervenció. Són milers les dones com elles que no han tingut aquesta sort.
Gaudir de llibertat i tenir la capacitat de ser feliç no és només una qüestió de tenir determinats drets, sinó d’estar en una posició que permeti fer-los servir. I això depèn de la persona, però també de l’entorn institucional i de la sort. En aquesta vida, l’èxit o el fracàs depenen en gran mesura de la persona, però no podem dir que siguin únicament mèrit o culpa seva.
Presumir d’èxit quan les bases d’aquest èxit no són mèrit teu no té gaire valor. És com presumir que el color del Mediterrani és més blau que el del Mar del Nord o els Alps més alts que els Pirineus. Si et fa sentir millor, fantàstic; però no depèn de tu, i per tant, és absurd convertir-ho en una mesura de superioritat moral.
La persona que hem aconseguit ser
L’únic que en gran part depèn d’un mateix és la valoració que fem de la persona que hem aconseguit ser.
Això implica comprendre la nostra Cultura Interior,—allò que m’ha vingut donat—, la comprensió de l’individu —allò que hem fet i les relacions que hem construït— i la comprensió de la Cultura Exterior —l’entorn que continua modelant les nostres decisions i els nostres horitzons de futur.
Si una persona comprèn qui és, accepta les limitacions i oportunitats que l’han constituïda i està conforme amb la manera com ha decidit actuar dins d’aquestes circumstàncies, aleshores sí que pot sentir-se orgullosa d’allò que ha assolit: quelcom tan simple i tan difícil com ser una gran persona.
Això em porta inevitablement a un últim punt, políticament problemàtic i que, tot i que reconec la impossibilitat avui dia de la seva plena aplicació, hauria de servir-nos de recordatori ètic:
— Ningú considera que un científic, un polític o un artista té més drets pel fet de ser més intel·ligent, poderós o creatiu que, per exemple, el nostre fill.
— Ningú considera que per haver nascut més guapo, intel·ligent o fort, una persona ha de tenir més drets que qui no ho és tant.
— Ningú considera que pel fet d’haver nascut en un lloc o un altre, o pel fet de tenir una discapacitat, hem de negar-li a aquella persona els seus drets bàsics.
— I si estem d’acord que poder actuar, sentir-se lliure i desenvolupar un projecte vital propi és un dret fonamental, aleshores també hauríem de reconsiderar la nostra relació amb alguns altres éssers vius.
No tots els humans són persones, ni totes les persones són humanes.
L’empatia és un component essencial per ajudar-nos a percebre aquest quelcom de més que identifica les persones entre els éssers vius, i també aquells éssers que, tot i ser humans, han renunciat a comportar-se com a persones.
Reconèixer el paper de l’atzar no redueix la dignitat de la Persona. Al contrari: ens recorda que darrere de cada individu hi ha una història que no ha escollit completament. I és precisament aquesta consciència la que constitueix el fonament de l’empatia i de qualsevol ètica que aspiri a ser veritablement humana.