Aquesta és una de les pintures més importants i conegudes de Ilia Efimovich Repin (1844-1930). Es diu «Burlaki na Volge» (131.5 cm × 281 cm), que vindria a ser «Els sirgadors del Volga» i està conservada al Museu Rus de Sant Petersburg.
La pintura habitualment s’interpreta com una crítica a les condicions de vida de les classes més pobres a la Rússia del segle XIX i a les institucions que permetien que existissin feines com la de sirgador del riu Volga. Fer de sirgador era una feina molt dura i miserable doncs convertia a les persones en mers animals d’arrossegament.
En mirar la pintura, el que més se’ns destaca són els rostres i l’actitud de les persones, que extenuades sota el dur sol, segueixen arrossegant el vaixell. Podem veure la misèria de la seva vida i la total resignació davant d’una condició que no poden/saben canviar. Són homes gastats. Ja no semblen parlar entre ells. Cadascun està tancat en els seus pensaments, en la seva misèria, i l’únic interès que té pels seus companys, és que estirin com a mínim tant com ell, doncs si un no treballa, els altres han de suplir el seu esforç. La necessitat de repartir l’esforç per sobreviure és el que els manté units.
És una preciosa pintura i el que la fa encara més interessant no és només la imatge dels indigents remolcant el vaixell, la veritable crítica sorgeix de dos elements dissonants i molt importants en l’escena.
El primer és un noi jove, gairebé al centre de la composició, banyat pel sol, que mira endavant mentre sembla voler-se treure el llaç de la institució de la sirga. Curiosament, tots els altres membres de la sirga, en la seva foscor, miren en totes direccions menys endavant. És comprensible: mirar endavant implica haver d’afrontar el camí que s’ha de fer, la realitat del que els espera, i això pot ser molt desolador. Però no mirar endavant vol dir acceptar el destí marcat, implica desistir de millorar el camí, de buscar solucions, de ponderar si paga la pena seguir fent aquest tipus de feina tan inhumana, vol dir acceptar la pròpia misèria.
El noi representa alguna cosa més profunda que la simple revolta. Representa la capacitat de continuar imaginant un futur diferent. Un futur allunyat de la miseria del present, de les desferres humanes que l’acompanyen i que volen mantenir-lo dins del grup, dins la institució de la sirga, no pas perquè sigui bo per a ell, sinó perquè el necessiten per a seguir arrossegant vaixells.
L’altre element important apareix al fons de l’escena, entre la popa del vaixell veler i la costa: és el fum d’un altre vaixell que s’allunya. La gran diferència entre el vaixell que arrosseguen els sirgadors i aquest vaixell, és que el vaixell que s’allunya és de vapor, i els vaixells de vapor no necessiten sirgadors. No necessiten convertir els homes en bèsties de càrrega per remuntar el Volga.
El vaixell de vapor és la constatació que el noi té raó. Que hi ha altres maneres més eficients de funcionar que la mera explotació de les persones i que seguir amb aquest tipus de feina no té cap futur. El vaixell de vapor revela la inutilitat de tot l’esforç dels que estan empenyent el vaixell de vela i ridiculitza aquelles institucions que no volen canviar.
Avui en dia, els europeus estem actuant com Els Sirgadors del Volga. Continuem dedicant una part creixent del nostre temps, esforç i recursos a sostenir estructures institucionals cada vegada més complexes, més costoses i més allunyades de les persones.
Moltes d’aquestes institucions van ser extraordinàriament útils: van permetre coordinar societats immenses, reduir conflictes, expandir drets, multiplicar la prosperitat. El problema no és que fossin un error. El problema és que algunes comencen a mostrar els símptomes típics de tota institució que ha tingut massa èxit durant massa temps: cada vegada necessiten més recursos per produir els mateixos resultats, cada vegada exigeixen més control per mantenir la seva estabilitat, cada vegada processen millor les categories i pitjor les persones. I cada vegada ens demanen una adaptació més gran a la seva pròpia lògica de funcionament.
Encadenats, caminem sense voler mirar endavant. Tan habituats a viure així, que no ens atrevim a afrontar el fet que aquesta manera de viure no té futur. Que la càrrega cada cop serà més feixuga i que nosaltres, cada cop tindrem menys compensacions pel nostre esforç. No hem de tenir por d’aixecar el cap i mirar l’objectiu al que volem arribar. No hem de tenir por d’alliberar-nos de la sirga, ni hem de sentir-nos culpables o dolguts en escoltar els retrets, queixes o insults dels que es quedin arrossegant l’antiquat vaixell. Perquè la situació actual ja no té futur.
Si seguim la metàfora de Repin, cal preguntar-se què representa avui el vaixell de vapor. La resposta no és cap tecnologia concreta —no és la intel·ligència artificial, ni Internet, ni cap empresa o govern.
El veritable vaixell de vapor és la recuperació de la Persona com a centre de la vida social.
Però no la persona solitària que només es sotmet a la llei de la selva o la persona aïllada de l’individualisme radical. La persona del futur, és la que camina en companyia d’altres persones perquè sap que sense els altres ell no és complet.
És la persona estesa: la que entén que existeix a través dels seus vincles, de la seva Cultura Interior i de la seva Cultura Exterior. La persona que sap que l’autonomia no consisteix a viure sola, sinó a poder establir relacions lliures basades en la confiança. La persona que entén que la confiança és un mecanisme de coordinació tan poderós com qualsevol institució formal i per tant torna a valorar la paraula donada, la veritat compartida i la reciprocitat —que pot coordinar-se amb altres sense necessitat que cada interacció estigui vigilada per una cadena infinita de contractes, sancions i procediments.
La persona que combina intel·ligència racional i intel·ligència emocional. Que aprèn, que s’equivoca, que assumeix responsabilitats i participa activament en la construcció del seu marc de futur. És la Persona que torna a agafar el control de les institucions i les sotmet per tal que actuïn en benefici de les persones.
És la persona que sap que només tenim una vida i un planeta i que per tant hem de valorar i cuidar ambdós perquè són l’únic que tenim. El futur no pertany als qui continuen estirant la sirga amb més força. Pertany als qui són capaços d’aixecar el cap, veure el vaixell de vapor a l’horitzó, i imaginar una manera millor de navegar junts.